DOKH, DÂGOU, WAGAGNE

Pous buits i Pous plens

2009-10-19T10:58:00.000-07:00

Amb Tòquio Blues vaig fer la primera mossegada a l'obra literària d'en Haruki Murakami. De seguida em va captivar la senzillesa de la seva escriptura, la verosimilitat la força dels seus protagonistes i com eren de verosímils els seus personatges, però sobretot les reflexions entorn de preocupacions tan humanes com la solitud, l'amor, la mort o la felicitat. Així que vaig demanar la ració sencera i, a poc a poc, vaig anar tots els seus títols traduïts al català fins esgotar-los.

Aleshores vaig buscar per tot arreu si existia l'edició catalana de la novel·la "Crónica del pájaro que da cuerda al mundo" i com que no la vaig trobar, vaig passar-me al castellà. Això va ser fa uns quants mesos i l'he arrossegada fins avui mateix. Durant aquest temps m'he submergit de la ma d'en Okada, el protagonista, en un pou en què es barreja la realitat i la fantasia... per reflexionar al seu costat sobre les vicissituds de la condició humana, sobre el sentit de la vida i de la felicitat i sobre la importància de lluitar per allò que vols. En certa manera, m'ha despertat admiració la seva capacitat de lluitar contra les adversitats, de superar diferents dificultats i sobreviure als personatges estranys amb què es va trobant... sempre fidel al seu objectiu: recuperar l'amor i la companyia de la seva dona Kumiko.

Gràcies a altres personatges he pogut viure experiències magníficament irreals però que es barrejaven amb trossets de realitat perquè els pensaments de dones com May Kasahara o Creta Kanoo podien no ser tan diferents als meus, tot i la seva condició misteriosa.

Ara bé, durant les nou-centes pàgines que alimenten aquesta crònica, m'ha acompanyat la dèria de trobar les explicacions als fets que s'hi anaven succeint i crec que això ha estat negatiu perquè d'alguna manera m'ha fet concentrar-me menys en les reflexions que s'hi desprenien. M'aferrava a les connexions, a les repeticions que no eren casuals, a les barreges entre els dos móns que en Murakami teixeix al llarg de la novel·la. No és que no les hagi gaudit, però l'obsessió per comprendre la trama m'empenyia endavant massa de pressa ... i fins al final no he entès que la trama és una autèntica espiral que deixa portes obertes i que manté al lector en un moviment constant, com les onades del mar.

I ara que l'he acabat, torno a sentir-me afamada. Tinc fam de Murakami.

Per pair, jo també baixaria al pou. Però bé, sóc més de mirar-me'ls des de dalt.

Foto: La foscor i la llum del Pou - Claustre de la Catedral de Palma de Mallorca

Un bocinet: "Cuando bajo a la negrura del pozo por la escalera de hierro fijada en la pared, busco a tientas el bate de béisbol que siempre dejo apoyado en ella. Es el bate que, casi inconscientemente, le arrebaté al hombre con el estuche de guitarra. Asir ese bate viejo lleno de ralladuras en las oscuridad del fondo del pozo me tranquiliza de una manera estraña. [...] El fondo del pozo se parece mucho al fondo de los grandes abismos marinos. Allí todo permanece inmutable, conserva su forma original, como comprimido por la presión del agua. No es que nada cambie, depende del día. [Capítol 9, Tercera Part]

Fem un cafè?

2009-10-13T14:19:00.000-07:00

Fa només quatre anys que bec cafè.
Em resultaria molt difícil, però, arribar a comptar els que he pres des del dia que em vaig decidir a tastar-lo. Va ser a mitja tarda, amb dues amigues, a un bar genuí, dels de tota la vida. Van demanar un cigaló de baileys i se'm va acudir tastar-lo. El licor irlandès li donava una gràcia dolça que m'hi va enganxar. Al principi només demanava trifàssics, però en cosa de setmanes ja demanava cafès amb llet al bar de la facultat. El cafè era bo i només costava setanta cèntims... i l'excusa perfecta per refugiar-se del ritme frenètic de la creativitat didàctica.

Des d'aleshores, i a poc a poc, el cafè s'ha anat fent un racó a la meva vida tot i que no n'he volgut fer mai una rutina... És per això que vigilo de no prendre'n cada dia, ni sempre a les mateixes hores, ni en compro per tenir-ne a casa. Per a mi, l'acció de tastar amb els llavis la temperatura del cafè i fer-lo passar, a petits xarrups, gola avall ha de ser un moment de plaer, i no una cosa més a fer tal com raspallar-me les dents o fer-me el llit.
"Fer un cafè" és també, sovint, un pretext per quedar amb un amic. Independentment de si a l'amic, o a tu mateixa, li agrada o no el cafè. Tant se val si un cop asseguts al bar demanarà una camamilla, un refresc o una ampolla d'aigua. Continuareu dient que heu quedat per fer un cafè, per molt que en realitat el que volguéssiu fos fer-la petar. El cafè és el nexe, el testimoni de paraules que s'enlairen en converses llarguíssimes entre amics, companys i coneguts. Qui no ha abocat mil sentiments al voltant d'una tassa? O ha somniat que les coses podien ser millors? O ha discutit abocant tota la passió sobre alguna qüestió? Qui no ha aprofitat un descans brevíssim per fer-ne un a les màquines de la universitat, i gaudir d'uns minuts de conversa personal amb un company, tot i sabent que el gust del cafè seria horrible? Qui no ha quedat mai amb algú especial per fer un cafè, i ha desitjat que el líquid de la infusió no s'acabés mai perquè no arribés el moment de marxar?
Però "fer un cafè" pot ser també un pretext per trobar-se amb un mateix. Aquell cafè que fas sol un matí abans d'entrar a treballar perquè has tingut mala nit, el que fas en estones mortes enmig de la ciutat, els que fas només per fer-los, perquè vols sentir-ne el gust, els que fas mentre esperes que arribi algú o que succeeixi alguna cosa. Els que fas mentre llegeixes una novel·la, mires la gent passar o senzillament arregles el món des del propi imaginari. Són segons, minuts, hores... que et regales a tu.

Nit EUTRÒFICA

2009-10-09T14:15:00.000-07:00

Ahir tenia una cita musical amb la noia dels rínxols d'or. Vaig sortir més aviat de classe per poder arribar-hi a temps. A les vuit del vespre creuava la Gran Via de les Corts Catalanes a l'alçada del carrer Rocafort, i abans de dos quarts de nou ja era al carrer Muntaner amb Diagonal.
La raó: l'actuació dels Nens Eutròfics d'en Pedrals a la sala Luz de Gas. Vaig descobrir-los al Pop Arb d'enguany i no volia perdre l'oportunitat de tornar-los a veure en directe.
L'actuació fou fantàstica, la sala B va ser un espai acollidor on gaudir de versos intrèpids i ritmes populars amanits amb estils musicals diversos. Una hora exacta d'esquitxos ultralleugers que, tal com esperàvem, es va fer curta. Per solucionar-ho, a la sortida, vaig comprar-me el disc... que em farà el servei fins a la propera.

"Allò que em dol no és
el que hi ha dins el cor,
sinó aquelles coses belles
que mai no existiran.

Són les formes sense forma
que passen sense que el dolor
les pugui reconèixer
o les pugui somiar l'amor.

És com si la tristesa
fos un arbre i, una a una,
caiguessin les seves fulles
entre el vestigi i la boira."

Traducció de Formas sem forma [Els nens eutròfics d'en Pedrals- Esquitxos ultralleugers, 2009]

ATENCIÓ: Tinc la grip M

2009-10-05T13:21:00.000-07:00

Em mossego les ungles a diari. Bec a morro d'ampolles on han begut els amics. Tot i que em rento les mans moltes vegades al dia, no vigilo gaire què toco quan sóc al carrer. Desconec la majoria dels consells per no acabar sota la xarxa de l'epidèmia, i no faig cas dels hipocondríacs que la veuen a tot arreu. Tot i així, la Grip A no em fa patir ni tossir...

Taral·larejo les seves melodies al carrer, a l'autobús i al metro. Canto amb amigues les tornades dels seus temes més enganxosos, ja sigui al bell mig de la Rambla del Raval, com al Desert del Sàhara. Em transformo quan sóc davant l'escenari, i la música en directe em fa saltar i cridar fins que se m'esgota la veu. Em confonc quan el Bernat em diu que t'ha vist per Barcelona, i t'adverteixo que només em facis cas els dies senars. Em queixo perquè és nit freda per ser abril, i em recorden que som a l'octubre; deu ser la corbata llarga i estampada amb colors crus, que m'ofega i no em deixa posar seny. Omplo les llibretes amb mots i gargots dissenyant un pla quinquennal, amb la intenció de trobar-te per l'Eixample i fer un menú a un bar qualsevol. Provo d'encaixar en escenes boniques, afrontant la vida mirant-la a la cara, sabent que avui entre els caps no hi haurà mirades de complicitat. No sé què hauria passat si hagués nascut a Roma fa més de dos mil anys, perquè vaig néixer a Catalunya, fa vint-i-cinc i escaig, però segurament no m'haurien encomanat una grip de qui ningú m'havia advertit: la grip M (Manel).

Croàcia I: la guerra dels Balcans

2009-10-02T01:13:00.000-07:00

El passat mes d'agost em vaig deixar caure, amb una colla d'amics, a Croàcia. Quinze dies de sumar kilòmetres per carretera, trepitjar platges de còdols, banyar-se al mar Adriàtic, beure cervesa fresca a qualsevol terrassa, caminar per Parcs Naturals increïbles... Però també per fer una mica d'història, recent i no tant, i reflexionar. En un país on no fa gaire es va viure una guerra, malgrat que se n’hagin intentat esborrar les petjades, qui hi viatja, pot seguir-ne el rastre. Sota les infraestructures de nova construcció (autopistes, ponts, edificis...) vam descobrir una ferida encara oberta.

Croàcia va ser el segon membre de l'exrepública ioguslava en declarar la seva independència - el primer fou Eslovènia, que se'n sortí sense conflictes-, fet que, entre d'altres, va fer explotar la tensió ja existent amb Sèrbia , que el final de la Segona Guerra Mundial i el govern de Tito que l’havia succeït havien adormit durant un temps.

Però l’any 1991, feia dies que Tito era mort, i les sospites sobre la impossibilitat de sostenir una Ioguslàvia federal s'havien fet realitat: va començar la guerra serbocroata, a la qual van seguir la guerra de Bòsnia i, més tard, la de Kosovo...
En total foren gairebé deu anys de conflictes armats coneguts com la guerra dels Balcans, i que van acabar per configurar una mapa completament nou. Jo era petita, aleshores, però el 1998, quan va començar la guerra de Kosovo, ja n'havia fet els 15 i no restava aliena a les notícies que sentia. No tenia idea de quines eren les causes del conflicte, però desitjava que la guerra acabés, i no entenia per res del món com hi podia haver partidaris de fer neteges ètniques. La meva ment era simple i l'únic que pensava era que acabés la guerra i tothom pugués anar amb tothom sense que importessin les diferències culturals. Pensant en tot això, vaig escriure un text a l’escola, que devia despertar les sensibilitats del jurat, perquè va guanyar l’edició dels Jocs Florals d’aquell curs escolar.
Aquest estiu em vaig adonar que havia plogut molt des d'aleshores, i que no podia embrancar-me en un viatge a la península balcànica sense dades. Necessitava un llibre. Vaig buscar a llibreries de tot Barcelona un llibre d'un tal Kaplan, recomanat per la Lonely Planet, que el 1991 profetitzava sobre què passaria als Balcans, però no el vaig trobar. Així que em vaig acostar a la llibreria Altaïr, on vaig trobar "La desintegración de Yugoslavia". Era un llibre perfecte: contextualització històrica, primera i segona guerra mundial, Ioguslàvia sota el Règim de Tito, un capítol per a cada guerra, els acords de Dayton, i una explicació del panorama posterior.

Sempre havia pensat que els serbis eren els dolents, i poc a poc vaig anar descobrint que cada país tenia part de culpa en aquella guerra. Croàcia havia volgut també un tros del pastís a la guerra de Bòsnia, després d’haver viscut la seva es veu que no en tenien prou. Els bosniacs són els que havien sortit més perjudicats, havien rebut per totes bandes... i és que, a qui interessa el col·lectiu musulmà a Europa? Com sempre, els americans “ficats en el fregao”, i fent de mediadors segons els seus interessos, amb uns acords de Dayton que van posar fi a la guerra, però no als odis que encara són enterrats i no tant als cors de la gent. Ja se sap, qualsevol dia... Allà, ningú no se’n salva. Aquesta és la idea que tinc ara: tant culpables com víctimes.

Durant el viatge, vam visitar Kotor, un poble preciós situat a la badia que porta el mateix nom i que es troba envoltat de muntanyes, a l’estat de Montenegro. Montenegro es va independitzar de Sèrbia a través d’un referèndum fa tres anys, que va provocar esperances per a la resta de pobles europeus en situacions similars. Però Montenegro és diferent... no tenien por... amb la cobertura americana, de qui són amiguets... haurien de patir per què els serbis s’enfadessin per la seva decisió i se’ls tiressin damunt? Està clar que no!

Represa

2009-07-17T09:40:00.001-07:00

Això no pot ser. Sempre volent tenir un bloc, i un cop aconsegueixo tenir-ne un no el faig servir. No sabia com fer-m'ho per cultivar l'hàbit d'escriure-hi sovint, i d'alguna manera emmagatzemar els meus pensaments, reflexions, experiències i anècdotes en format digital. I bé, com que sempre quan algú es proposa un repte intenta començar per canviar alguna cosa, m'he decidit a substituir el títol anterior per un altre ple de significat.

D'aquesta manera, "la vila del pingüí" caduca i deixa pas a l'actual "Dokh, dâgou, wagagne...". Qui ho llegeixi es quedarà ben parat, i és ben possible que pensi que són paraules franceses. Potser per la combinació de consonants i vocals, potser per l'accent circumflex damunt la "a". Però aquest algú estarà equivocat. I és que no en sé ni un borrall, de francès. Tot i que tampoc de wòlof, llengua africana a què pertanyen aquests mots, que abraça prop de 4 milions de parlants que s'estenen per Gàmbia, Senegal i Mauritània.

I ara arriba el moment més interessant: què volen dir?
Les tres paraules en qüestió són exemples de la riquesa de repertori de la llengua wòlof per tal d'expressar les maneres de fer una acció, que en aquest cas, és CAMINAR. I ho fa incorporant aquests sentits en el propi lexema verbal. Així, 'dokh' vol dir caminar, 'dâgou' significa caminar sense destí i 'wagagne' es refereix a "caminar a batzegades".

I n'hi ha moltes més. La més bonica: 'tefassou' [caminar a la vora del mar]. La més curiosa: 'nietnietti' [camjinar com un vell que vol córrer]. I és que endinsar-se en el món de les llengües és com viatjar a través de les paraules.
I què és la vida, sinó un viatge?

Sopa de llengües

2009-02-08T12:28:00.000-08:00

Fa menys d'una setmana vaig passejar-me pel barri cercant persones que parlessin llengües diferents al català i al castellà. Al meu barri és una cosa ben senzilla, ja que hi ha moltes persones que han vingut d'altres països i s'hi han instal·lat. El que no sabia, al principi, és com em rebria la gent.
Per començar, vaig entrevistar la Cèlia, una dona boliviana que té una botiga d'oportunitats a prop de la parada de metro. La seva llengua materna, el quitxua. La seva predisposició a respondre les meves preguntes i atendre les meves demandes: absoluta.
A continuació, l'entrevistat fou l'Aakif, un noi jove que treballa a la botiga de queviures del mateix carrer. Conversar amb ell va ser molt interessant i em vaig sentir molt acollida des del primer moment. La seva llengua és el paixto, pròpia de l'Afganistan, tot i que ha viscut la major part de la seva vida al Pakistan, ja que van haver d'emigrar allà per motius de guerra. I ara, a Barcelona. Quines voltes dóna la vida vaig pensar... i vaig intentar imaginar com és la vida fugint del foc... una vida deixant enrere el que estimes per no deixar enrere la pròpia vida. Però no vaig poder. No és possible fer-ho quan no ho has viscut mai, per molta empatia que vulguis mostrar o tenir. Només vaig sentir por i ràbia. L'Aakif tenia conversa i vaig allargar l'entrevista per poder estar més estona xerrant-hi.
Abans de tornar a casa, en vaig fer tres mes i vaig descobrir més llengües presents al meu barri: l'urdu, el xinès i el tamazight. I la sensació d'haver trencat algunes barreres invisibles.

I avui, no puc no fer una altra cosa que pensar en la ignorància. La ignorància dels qui menyspreen qualsevol llengua que no sigui la pròpia. La ignorància dels qui es pensen que, per ser immigrant, una persona és d'una determinada manera, obviant que de cada racó han arribat amb un bagatge cultural ben ric. Obviant que, sovint, és molt més interessant parlar amb persones com l'Aakif, que amb segons qui.

I que si la vida és injusta, alguna cosa podem fer-hi perquè ho sigui un poc menys. Com a mínim, un poc.

Sempre quedarà protestar (però per intentar canviar les coses)

2008-05-05T14:18:00.000-07:00

Segons sembla el Departament ha fet recular -parcialment- la iniciativa de suprimir el batxillerat nocturn (avisant les direccions que no permetin que els alumnes es matriculin al primer curs d'aquests estudis el proper curs acadèmic). Han dit que el mantindran en alguns centres, però no se sap sota quines condicions. El cas és que potenciaran que s'estudiï on-line, amb la privatització que pot comportar.

Personalment, estic d'acord amb la possibilitat d'estudiar batxillerat virtualment, sempre i quan qui vulgui cursar-lo presencialment tingui la oportunitat de fer-ho de forma gratuïta i amb qualitat.

Sigui com sigui, com que l'actuació del Departament és molt ambígua, ja està bé que els sindicats d'estudiants (Estudiants en acció, SEPC...) i professors (USTEC...)es concentrin demà a Barcelona en contra d'aquesta possible supressió. Jo no hi seré, però els acompanyo amb el meu suport.

I la paròdia de la foto, el senyor conseller (i el seu equip), se l'està guanyant a pols...

Coses que em posen de mala llet

2008-04-26T07:37:00.000-07:00

Hi ha coses que em posen de mala llet. Perquè són Injustes.

Avui, tafanejava la pàgina web de la USTEC de forma rutinària quan he llegit el següent titular: "El Departament fa desaparèixer el batxillerat nocturn". De moment encara és una notícia, així que caldrà estar atents per si es confirma. Si així es fa, realment suposarà un atac greu a la igualtat d'oportunitats. El batxillerat nocturn dóna bones oportunitats per preparar-se per l'accés a la universitat a alumnes repetidors, que necessiten compaginar la vida educativa amb la laboral, o per estudiants que van deixar els estudis després de l'ESO però que s'hi van voler reincorporar. És cert que no hi ha una afluència massiva al batxillerat nocturn, però l'oferta s'ajusta a la demanda. Sigui com sigui, que no prenguin les oportunitats, que la possibilitat hi sigui per qui la vulgui aprofitar.

Em toca la moral. Vaig repetir segon de batxillerat, i convençuda que no volia "regalar" ni un euro més a l'escola privada on havia estudiat sempre, vaig matricular-me a l'IES Emperador Carles, al barri de Sants. Allà vaig fer l'única assignatura que havia suspès i que havia de repetir, biologia, a l'horari de tarda (batxillerat nocturn). A mi em va anar bé. I m'agradaria que les noves fornades tinguessin aquesta oportunitat en cas de necessitar-la.

El Departament em toca la moral.

La mort contada a un nen del veïnat

2008-03-26T12:24:00.000-07:00

"I tot plegat em va fer pensar en dues coses: el conte de Nana Vieja i en el poeta Vicent Andrés Estellés."

L'altre dia, mentre vigilava el pati de l'escola, en Fran se'm va acostar i em va preguntar "quan nos morim nos entierran?". (La pregunta sobtada em va trasbalsar, però és sabut que a l'escola, has d'estar preparada per a atendre qualsevol demanda.) Jo el vaig respondre: "Qui t'ho ha explicat, això?", sense pensar-m'ho gaire. I em va respondre que el seu pare. Aleshores li ho vaig confirmar "Sí, quan ens morim, ens enterren". Sense acabar d'escoltar la meva resposta (en va tenir prou amb l'expressió d'afirmació del meu rostre) es va tombar per replicar al seu company Arnau "ves como se entierran" i després dirigir-se a mi per mostrar al company la vericitat de la seva afirmació "es que el Arnau diu que...".

De seguida vaig comprendre que s'havia produit un petit xoc (digues-li conflicte o discussió) entre les dues explicacions diferents que els seus progenitors els havien donat sobre una mateixa cosa: la mort. I em vaig limitar a dir-los això mateix, que a cadascú els seus pares els havien explicat què passava a la seva manera.

Durant la resta del dia vaig donar voltes a "l'anècdota" preguntant-me si havia actuat com tocava. Vaig pensar que havia fet bé de no desviar el tema i tractar-lo amb prou naturalitat (limitada, donat el context), que havia fet bé de no desacreditar cap de les explicacions que donaven les famílies en funció de les meves conviccions. Vosaltres, què penseu?

I tot plegat em va fer pensar en dues coses: en el conte de Nana Vieja i en el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. D'aquest poeta, enganxo una de les seves poesies en què, com és costum en la seva obra, tracta "l'elementalitat de les coses de cada dia", com ho és la mort.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,

però mai no se'n volia anar,

car es trobava bé,

allò que es diu ben bé, ja saps,

com tu quan surts al corral i jugues

amb els pollets i amb els conills

i agafes una pedra verda

i la trenques amb una pedra blanca

i et poses a plorar de sobte

perquè sí, sense cap motiu,

i com ningú no et fa cas calles,

i després tornes a jugar amb açò o amb allò...

Mai no se'n va anar, la Mort,

i es va quedar per a sempre amb nosaltres,

la Mort, ja sap.

“Una de cal y una de arena”

2008-03-09T04:23:00.000-07:00

El procés de Bolonya que pretén configurar l’Espai d’Ensenyament Superior Europeu té coses bones i coses dolentes. Però les dolentes superen amb escreix les bones, i a més a més, afecten -negativament- de forma especial els estudiants de classe treballadora. Per això, no vull Bolonya.

Durant el meu darrer any d’estudis a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB vaig tenir la sort que la meva carrera fos objecte del pla pilot de Bolonya. I dic sort, perquè vaig tenir l’oportunitat de veure des de dins els pros i contres, i patir-los.

Bolonya canvia el paradigma de l’ensenyament i centra l’aprenentatge en l’alumne, fet que m’agrada perquè em recorda molt a l’enfocament constructivista. També canvia la relació entre professor i alumne, la fa més propera, i per tant crec que d’aquesta manera el professor pot conèixer millor l’alumne, les seves motivacions, necessitats i dificultats... i si fa la seva feina com toca, l’ajudarà molt més en l’aprenentatge que no sota un enfocament tradicional de donar classe magistral, fer un examen i au! Ja t’apanyes! Però el fet que sigui més propera és que el professor ara també pot exercir un control més acurat sobre l’alumne, i això, si no tens ganes de “treballar” i fer feina, és un perill... perquè no n’hi haurà prou amb estudiar al darrer moment... cal començar a treballar des del primer dia. I això també té un altre inconvenient... l’assistència. El professor ens coneix més, passes menys desapercebut i per tant, fer campana ja no pot estar a l’ordre del dia de la universitat. A més, fer campana ja no es soluciona demanant apunts, perquè no n’heu fet, tota la informació està al campus virtual però la classe era per fer treball autònom i si no hi has anat l’hauràs de fer a casa però sense l’ajuda del professor. Això en el millor dels casos, però en la majoria, el professor passa llista al principi de la classe i el que passa amb les faltes d’assistència és que: algunes les has de recuperar al despatx amb tutories, si n’hi ha més d’un tant per cent ja no et pots presentar a l’examen final.
Una altra característica principal d’aquest nou pla és l’avaluació continua. I he de dir que estic molt d’acord amb aquesta nova manera d’avaluar però que tinc algunes crítiques importants. L’avaluació continua permet a l’alumne controlar el seu procés d’aprenentatge, d’anar treballant i paint a poc a poc i per tant crec que apren més significativament. Per a mi, és la victòria de l’aprenentatge aplicat a alguna cosa i la derrota del vòmit memorístic en un full en blanc el dia de l’examen. És més feina per a tothom, tant per als alumnes com per als professors (especialment per als professors, que han de canviar la concepció sota la qual han practicat fins ara i això també és una feinada... si vols fer-ho bé) però val la pena... perquè en fi... que no anem a la universitat a aprendre com més millor? Ara bé, l’avaluació continua que jo he viscut m’ha semblat especialment injusta. En moltes de les assignatures ens van posar Bolonya al plat tant si ho volíem com si no, ens van fer pencar de valent amb la promesa que no hi hauria examen... però al final del semestre.... pataplam, examen “al canto”! I és clar, no hi estàvem gens d’acord perquè l’únic que havíem aconseguit era treballar el doble.
Un altre aspecte negatiu de l’avaluació contínua és que requereix molta dedicació i, juntament amb l’assistència controlada i obligatòria, impedeix que els i les estudiants poguem compaginar la vida acadèmica i la laboral. Per a molts, treballar mentre som també estudiant a la facultat no és una elecció, sinó una necessitat econòmica. Per a alguns per pagar-se la matrícula, o el material, per altres per poder tenir una vida ecònomica parcialment independent de la dels pares. Sigui com sigui, a banda de les qüestions econòmiques, a qualsevol universitari li va bé anar coneixent el món laboral... perquè a vegades la universitat és una petita bombolla aïllada de la realitat.

Bolonya “feta bé” ens pot fer aprendre més i millor. Però no siguem ingenus. Aprendrem allò que a les empreses que són al darrere no els faci nosa. I això és un perill. Un perill, sense anar més lluny, per a les filologies i especialment per la catalana. I un perill perquè si ets de classe treballadora i hauràs de treballar per pagar-te els estudis, potser no podràs triar segons quina carrera. O si aconsegueixes triar-la... hauràs d’esforçar-te molt més que els teus companys i companyes.

Els darrers dies milers d’estudiants s’han manifestat arreu contra Bolonya en defensa d’una universitat pública. I encara que quedi lleig... quants d’aquests després de la mani havien d’anar a treballar? O simplement anaven a casa i tenien el plat a la taula? Però no ho critico... simplement els més afectats a vegades estan massa ocupats com per poder protestar.

Semblant a allò que passa quan hi ha vaga de mestres i treballes a la concertada.

Sobre la LEC (I)

2008-01-13T13:37:00.001-08:00

Part del díptic de l'USTEC respecte a la Llei d'Educació de Catalunya i la vaga convocada pel proper 14 de febrer.

Submergir-s'hi...

2008-01-09T12:49:00.000-08:00

Al segon curs de la carrera, vaig descobrir un món que fins aleshores no havia tingut l’oportunitat de conèixer: els àlbums il·lustrats.

Setmana a setmana, em vaig deixar anar seduint tant per les imatges (el·laborades de maneres diferents, amb estils diversos però sempre tan suggerents) tant com per les paraules -que acostaven als infants temàtiques que ballaven entre la fantasia i la realitat-dels contes que la professora portava a l’aula. Aquells contes em feien sentir, imaginar, reflexionar, emocionar-me, canviar de perspectiva, etc. I sobretot, em van ajudar a estimar, encara més, la literatura... i a començar a gaudir les arts plàstiques.

I un bon dia va arribar el moment en què vaig començar a buscar els contes fora de l’aula... a les biblioteques públiques on abans passava per alt la Secció Infantil... o a qualsevol llibreria, perquè hi anava de pas o expressament. Avui, m’agrada llegir nous contes, o rellegir els ja coneguts. Però dels que vaig descobrir a classe de Literatura Infantil a la universitat... n’hi ha quatre que m’han quedat especialment gravats:

- Voces en el parque (BROWNE, Anthony. Fondo de Cultura Económica)

- L’illa (GREDER, Armin.Lóguez)

- De què fa gust la lluna? (GREJNIEC, Michael. Kalandraka)

- La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (ERLBRUCH, Wolf. Kalandraka)

I no és cap casualitat que del tercer i el quart hagi “pres” el meu pseudònim i títol pel bloc.

Tot té un inici...

2008-01-07T09:23:00.000-08:00

“Un dia tindràs el títol a les teves mans. Oficialment, seràs mestre. Potser aquell dia et caldrà esforçar-te perquè la paperassa oficial no et sedueixi. Escolta, quan arribi l’ocasió, la veueta que des d’algun racó et dirà, plena de seny i tendresa, que amb el títol a la mà l’únic que s’inicia és un camí ple d’incerteses. Però no tinguis por. O, més ben dit, no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
[Va de mestres, Jaume Cela]

El dia que vaig tenir el títol a les mans, el cor se m’omplia de joia. Era el fruit de tres anys de dedicació i esforç.
El dia que vaig començar a exercir de mestra... vaig sentir dins meu una barreja de sentiments contradictòria que fluctuava entre la il·lusió i la inseguretat. La nostra no és una professió amb manuals, s’han cansat de dir-nos. El mestre ha d’estar ben format, i això comença per una formació inicial (diplomatura universitària) i ha de continuar al dia, no només per reciclar-se sinó per ampliar coneixements, visions i experiències; però tota la formació del món no ens assegura res, moltes vegades haurem de guiar-nos pel sentit comú, perquè les situacions amb què ens puguem trobar són impredictibles. Tot això ho hem llegit, ens ho han explicat, ens ho han repetit.

Sé que s’aprèn a ser mestra fent-ne, i que per molt que ho vulgui, durant el camí (que no té fi) abraçaré tant èxits com decepcions. Crec que el més important és l’esperit crític i la curiositat, però tot plegat no sempre m’ajuda a sentir-me menys perduda. I crec que moltes altres mestres recent diplomades com jo poden sentir-se en una situació semblant. I, independentment del tarannà de cadascú, considero que tenen a veure amb dues qüestions que estan relacionades entre si:
- Per un cantó, la distància entre la realitat que et mostren a la universitat i la realitat real de l’escola. La didàctica a la universitat frega l’idealisme, i no és que això en si sigui dolent, però algú ens podria haver ajudat a saber com poder convertir l’idealisme en accions reals i quotidianes.
- Per l’altre, el pensament que una diplomatura és insuficient per formar professionals que s’han d’encarregar d’engegar les generacions de futurs joves i adults del país. Insuficient en continguts, i en pràctiques. Insuficients per poder-se afrontar amb un bon bagatge a la realitat de l’aula, l’escola, i la societat. I exageradament insuficients en reconeixement, perquè, encara avui dir “sóc mestra” és vist com haver-se quedat a baix de la piràmide professional. Una carrera fàcil, femenitzada, per aquells que els agraden els “nens”, que sovint es veu com a vocacional i poc professional.

Aprendre a fer de mestra, serà qüestió d’anar obrint-se pas, d’anar fent camí. I espero que aquest bloc m’ajudi a remenar idees, endreçar pensaments, reflexionar sobre el dia a dia, i intercanviar impressions amb els altres.