La mort contada a un nen del veïnat

"I tot plegat em va fer pensar en dues coses: el conte de Nana Vieja i en el poeta Vicent Andrés Estellés."


L'altre dia, mentre vigilava el pati de l'escola, en Fran se'm va acostar i em va preguntar "quan nos morim nos entierran?". (La pregunta sobtada em va trasbalsar, però és sabut que a l'escola, has d'estar preparada per a atendre qualsevol demanda.) Jo el vaig respondre: "Qui t'ho ha explicat, això?", sense pensar-m'ho gaire. I em va respondre que el seu pare. Aleshores li ho vaig confirmar "Sí, quan ens morim, ens enterren". Sense acabar d'escoltar la meva resposta (en va tenir prou amb l'expressió d'afirmació del meu rostre) es va tombar per replicar al seu company Arnau "ves como se entierran" i després dirigir-se a mi per mostrar al company la vericitat de la seva afirmació "es que el Arnau diu que...".

De seguida vaig comprendre que s'havia produit un petit xoc (digues-li conflicte o discussió) entre les dues explicacions diferents que els seus progenitors els havien donat sobre una mateixa cosa: la mort. I em vaig limitar a dir-los això mateix, que a cadascú els seus pares els havien explicat què passava a la seva manera.

Durant la resta del dia vaig donar voltes a "l'anècdota" preguntant-me si havia actuat com tocava. Vaig pensar que havia fet bé de no desviar el tema i tractar-lo amb prou naturalitat (limitada, donat el context), que havia fet bé de no desacreditar cap de les explicacions que donaven les famílies en funció de les meves conviccions. Vosaltres, què penseu?


I tot plegat em va fer pensar en dues coses: en el conte de Nana Vieja i en el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. D'aquest poeta, enganxo una de les seves poesies en què, com és costum en la seva obra, tracta "l'elementalitat de les coses de cada dia", com ho és la mort.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,

però mai no se'n volia anar,

car es trobava bé,

allò que es diu ben bé, ja saps,

com tu quan surts al corral i jugues

amb els pollets i amb els conills

i agafes una pedra verda

i la trenques amb una pedra blanca

i et poses a plorar de sobte

perquè sí, sense cap motiu,

i com ningú no et fa cas calles,

i després tornes a jugar amb açò o amb allò...

Mai no se'n va anar, la Mort,

i es va quedar per a sempre amb nosaltres,

la Mort, ja sap.

“Una de cal y una de arena”

El procés de Bolonya que pretén configurar l’Espai d’Ensenyament Superior Europeu té coses bones i coses dolentes. Però les dolentes superen amb escreix les bones, i a més a més, afecten -negativament- de forma especial els estudiants de classe treballadora. Per això, no vull Bolonya.

Durant el meu darrer any d’estudis a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB vaig tenir la sort que la meva carrera fos objecte del pla pilot de Bolonya. I dic sort, perquè vaig tenir l’oportunitat de veure des de dins els pros i contres, i patir-los.

Bolonya canvia el paradigma de l’ensenyament i centra l’aprenentatge en l’alumne, fet que m’agrada perquè em recorda molt a l’enfocament constructivista. També canvia la relació entre professor i alumne, la fa més propera, i per tant crec que d’aquesta manera el professor pot conèixer millor l’alumne, les seves motivacions, necessitats i dificultats... i si fa la seva feina com toca, l’ajudarà molt més en l’aprenentatge que no sota un enfocament tradicional de donar classe magistral, fer un examen i au! Ja t’apanyes! Però el fet que sigui més propera és que el professor ara també pot exercir un control més acurat sobre l’alumne, i això, si no tens ganes de “treballar” i fer feina, és un perill... perquè no n’hi haurà prou amb estudiar al darrer moment... cal començar a treballar des del primer dia. I això també té un altre inconvenient... l’assistència. El professor ens coneix més, passes menys desapercebut i per tant, fer campana ja no pot estar a l’ordre del dia de la universitat. A més, fer campana ja no es soluciona demanant apunts, perquè no n’heu fet, tota la informació està al campus virtual però la classe era per fer treball autònom i si no hi has anat l’hauràs de fer a casa però sense l’ajuda del professor. Això en el millor dels casos, però en la majoria, el professor passa llista al principi de la classe i el que passa amb les faltes d’assistència és que: algunes les has de recuperar al despatx amb tutories, si n’hi ha més d’un tant per cent ja no et pots presentar a l’examen final.
Una altra característica principal d’aquest nou pla és l’avaluació continua. I he de dir que estic molt d’acord amb aquesta nova manera d’avaluar però que tinc algunes crítiques importants. L’avaluació continua permet a l’alumne controlar el seu procés d’aprenentatge, d’anar treballant i paint a poc a poc i per tant crec que apren més significativament. Per a mi, és la victòria de l’aprenentatge aplicat a alguna cosa i la derrota del vòmit memorístic en un full en blanc el dia de l’examen. És més feina per a tothom, tant per als alumnes com per als professors (especialment per als professors, que han de canviar la concepció sota la qual han practicat fins ara i això també és una feinada... si vols fer-ho bé) però val la pena... perquè en fi... que no anem a la universitat a aprendre com més millor? Ara bé, l’avaluació continua que jo he viscut m’ha semblat especialment injusta. En moltes de les assignatures ens van posar Bolonya al plat tant si ho volíem com si no, ens van fer pencar de valent amb la promesa que no hi hauria examen... però al final del semestre.... pataplam, examen “al canto”! I és clar, no hi estàvem gens d’acord perquè l’únic que havíem aconseguit era treballar el doble.
Un altre aspecte negatiu de l’avaluació contínua és que requereix molta dedicació i, juntament amb l’assistència controlada i obligatòria, impedeix que els i les estudiants poguem compaginar la vida acadèmica i la laboral. Per a molts, treballar mentre som també estudiant a la facultat no és una elecció, sinó una necessitat econòmica. Per a alguns per pagar-se la matrícula, o el material, per altres per poder tenir una vida ecònomica parcialment independent de la dels pares. Sigui com sigui, a banda de les qüestions econòmiques, a qualsevol universitari li va bé anar coneixent el món laboral... perquè a vegades la universitat és una petita bombolla aïllada de la realitat.

Bolonya “feta bé” ens pot fer aprendre més i millor. Però no siguem ingenus. Aprendrem allò que a les empreses que són al darrere no els faci nosa. I això és un perill. Un perill, sense anar més lluny, per a les filologies i especialment per la catalana. I un perill perquè si ets de classe treballadora i hauràs de treballar per pagar-te els estudis, potser no podràs triar segons quina carrera. O si aconsegueixes triar-la... hauràs d’esforçar-te molt més que els teus companys i companyes.

Els darrers dies milers d’estudiants s’han manifestat arreu contra Bolonya en defensa d’una universitat pública. I encara que quedi lleig... quants d’aquests després de la mani havien d’anar a treballar? O simplement anaven a casa i tenien el plat a la taula? Però no ho critico... simplement els més afectats a vegades estan massa ocupats com per poder protestar.

Semblant a allò que passa quan hi ha vaga de mestres i treballes a la concertada.