La mort contada a un nen del veïnat

"I tot plegat em va fer pensar en dues coses: el conte de Nana Vieja i en el poeta Vicent Andrés Estellés."


L'altre dia, mentre vigilava el pati de l'escola, en Fran se'm va acostar i em va preguntar "quan nos morim nos entierran?". (La pregunta sobtada em va trasbalsar, però és sabut que a l'escola, has d'estar preparada per a atendre qualsevol demanda.) Jo el vaig respondre: "Qui t'ho ha explicat, això?", sense pensar-m'ho gaire. I em va respondre que el seu pare. Aleshores li ho vaig confirmar "Sí, quan ens morim, ens enterren". Sense acabar d'escoltar la meva resposta (en va tenir prou amb l'expressió d'afirmació del meu rostre) es va tombar per replicar al seu company Arnau "ves como se entierran" i després dirigir-se a mi per mostrar al company la vericitat de la seva afirmació "es que el Arnau diu que...".

De seguida vaig comprendre que s'havia produit un petit xoc (digues-li conflicte o discussió) entre les dues explicacions diferents que els seus progenitors els havien donat sobre una mateixa cosa: la mort. I em vaig limitar a dir-los això mateix, que a cadascú els seus pares els havien explicat què passava a la seva manera.

Durant la resta del dia vaig donar voltes a "l'anècdota" preguntant-me si havia actuat com tocava. Vaig pensar que havia fet bé de no desviar el tema i tractar-lo amb prou naturalitat (limitada, donat el context), que havia fet bé de no desacreditar cap de les explicacions que donaven les famílies en funció de les meves conviccions. Vosaltres, què penseu?


I tot plegat em va fer pensar en dues coses: en el conte de Nana Vieja i en el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. D'aquest poeta, enganxo una de les seves poesies en què, com és costum en la seva obra, tracta "l'elementalitat de les coses de cada dia", com ho és la mort.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,

però mai no se'n volia anar,

car es trobava bé,

allò que es diu ben bé, ja saps,

com tu quan surts al corral i jugues

amb els pollets i amb els conills

i agafes una pedra verda

i la trenques amb una pedra blanca

i et poses a plorar de sobte

perquè sí, sense cap motiu,

i com ningú no et fa cas calles,

i després tornes a jugar amb açò o amb allò...

Mai no se'n va anar, la Mort,

i es va quedar per a sempre amb nosaltres,

la Mort, ja sap.