Part del díptic de l'USTEC respecte a la Llei d'Educació de Catalunya i la vaga convocada pel proper 14 de febrer.
diumenge, 13 de gener del 2008
dimecres, 9 de gener del 2008
Submergir-s'hi...
Al segon curs de la carrera, vaig descobrir un món que fins aleshores no havia tingut l’oportunitat de conèixer: els àlbums il·lustrats.
Setmana a setmana, em vaig deixar anar seduint tant per les imatges (el·laborades de maneres diferents, amb estils diversos però sempre tan suggerents) tant com per les paraules -que acostaven als infants temàtiques que ballaven entre la fantasia i la realitat-dels contes que la professora portava a l’aula. Aquells contes em feien sentir, imaginar, reflexionar, emocionar-me, canviar de perspectiva, etc. I sobretot, em van ajudar a estimar, encara més, la literatura... i a començar a gaudir les arts plàstiques.
I un bon dia va arribar el moment en què vaig començar a buscar els contes fora de l’aula... a les biblioteques públiques on abans passava per alt la Secció Infantil... o a qualsevol llibreria, perquè hi anava de pas o expressament. Avui, m’agrada llegir nous contes, o rellegir els ja coneguts. Però dels que vaig descobrir a classe de Literatura Infantil a la universitat... n’hi ha quatre que m’han quedat especialment gravats:
- Voces en el parque (BROWNE, Anthony. Fondo de Cultura Económica)
- L’illa (GREDER, Armin.Lóguez)
- De què fa gust la lluna? (GREJNIEC, Michael. Kalandraka)
- La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (ERLBRUCH, Wolf. Kalandraka)
I no és cap casualitat que del tercer i el quart hagi “pres” el meu pseudònim i títol pel bloc.
Setmana a setmana, em vaig deixar anar seduint tant per les imatges (el·laborades de maneres diferents, amb estils diversos però sempre tan suggerents) tant com per les paraules -que acostaven als infants temàtiques que ballaven entre la fantasia i la realitat-dels contes que la professora portava a l’aula. Aquells contes em feien sentir, imaginar, reflexionar, emocionar-me, canviar de perspectiva, etc. I sobretot, em van ajudar a estimar, encara més, la literatura... i a començar a gaudir les arts plàstiques.
I un bon dia va arribar el moment en què vaig començar a buscar els contes fora de l’aula... a les biblioteques públiques on abans passava per alt la Secció Infantil... o a qualsevol llibreria, perquè hi anava de pas o expressament. Avui, m’agrada llegir nous contes, o rellegir els ja coneguts. Però dels que vaig descobrir a classe de Literatura Infantil a la universitat... n’hi ha quatre que m’han quedat especialment gravats:
- Voces en el parque (BROWNE, Anthony. Fondo de Cultura Económica)
- L’illa (GREDER, Armin.Lóguez)
- De què fa gust la lluna? (GREJNIEC, Michael. Kalandraka)
- La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (ERLBRUCH, Wolf. Kalandraka)
I no és cap casualitat que del tercer i el quart hagi “pres” el meu pseudònim i títol pel bloc.
dilluns, 7 de gener del 2008
Tot té un inici...
“Un dia tindràs el títol a les teves mans. Oficialment, seràs mestre. Potser aquell dia et caldrà esforçar-te perquè la paperassa oficial no et sedueixi. Escolta, quan arribi l’ocasió, la veueta que des d’algun racó et dirà, plena de seny i tendresa, que amb el títol a la mà l’únic que s’inicia és un camí ple d’incerteses. Però no tinguis por. O, més ben dit, no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
[Va de mestres, Jaume Cela]
El dia que vaig tenir el títol a les mans, el cor se m’omplia de joia. Era el fruit de tres anys de dedicació i esforç.
El dia que vaig començar a exercir de mestra... vaig sentir dins meu una barreja de sentiments contradictòria que fluctuava entre la il·lusió i la inseguretat. La nostra no és una professió amb manuals, s’han cansat de dir-nos. El mestre ha d’estar ben format, i això comença per una formació inicial (diplomatura universitària) i ha de continuar al dia, no només per reciclar-se sinó per ampliar coneixements, visions i experiències; però tota la formació del món no ens assegura res, moltes vegades haurem de guiar-nos pel sentit comú, perquè les situacions amb què ens puguem trobar són impredictibles. Tot això ho hem llegit, ens ho han explicat, ens ho han repetit.
Sé que s’aprèn a ser mestra fent-ne, i que per molt que ho vulgui, durant el camí (que no té fi) abraçaré tant èxits com decepcions. Crec que el més important és l’esperit crític i la curiositat, però tot plegat no sempre m’ajuda a sentir-me menys perduda. I crec que moltes altres mestres recent diplomades com jo poden sentir-se en una situació semblant. I, independentment del tarannà de cadascú, considero que tenen a veure amb dues qüestions que estan relacionades entre si:
- Per un cantó, la distància entre la realitat que et mostren a la universitat i la realitat real de l’escola. La didàctica a la universitat frega l’idealisme, i no és que això en si sigui dolent, però algú ens podria haver ajudat a saber com poder convertir l’idealisme en accions reals i quotidianes.
- Per l’altre, el pensament que una diplomatura és insuficient per formar professionals que s’han d’encarregar d’engegar les generacions de futurs joves i adults del país. Insuficient en continguts, i en pràctiques. Insuficients per poder-se afrontar amb un bon bagatge a la realitat de l’aula, l’escola, i la societat. I exageradament insuficients en reconeixement, perquè, encara avui dir “sóc mestra” és vist com haver-se quedat a baix de la piràmide professional. Una carrera fàcil, femenitzada, per aquells que els agraden els “nens”, que sovint es veu com a vocacional i poc professional.
Aprendre a fer de mestra, serà qüestió d’anar obrint-se pas, d’anar fent camí. I espero que aquest bloc m’ajudi a remenar idees, endreçar pensaments, reflexionar sobre el dia a dia, i intercanviar impressions amb els altres.
[Va de mestres, Jaume Cela]
El dia que vaig tenir el títol a les mans, el cor se m’omplia de joia. Era el fruit de tres anys de dedicació i esforç.
El dia que vaig començar a exercir de mestra... vaig sentir dins meu una barreja de sentiments contradictòria que fluctuava entre la il·lusió i la inseguretat. La nostra no és una professió amb manuals, s’han cansat de dir-nos. El mestre ha d’estar ben format, i això comença per una formació inicial (diplomatura universitària) i ha de continuar al dia, no només per reciclar-se sinó per ampliar coneixements, visions i experiències; però tota la formació del món no ens assegura res, moltes vegades haurem de guiar-nos pel sentit comú, perquè les situacions amb què ens puguem trobar són impredictibles. Tot això ho hem llegit, ens ho han explicat, ens ho han repetit.
Sé que s’aprèn a ser mestra fent-ne, i que per molt que ho vulgui, durant el camí (que no té fi) abraçaré tant èxits com decepcions. Crec que el més important és l’esperit crític i la curiositat, però tot plegat no sempre m’ajuda a sentir-me menys perduda. I crec que moltes altres mestres recent diplomades com jo poden sentir-se en una situació semblant. I, independentment del tarannà de cadascú, considero que tenen a veure amb dues qüestions que estan relacionades entre si:
- Per un cantó, la distància entre la realitat que et mostren a la universitat i la realitat real de l’escola. La didàctica a la universitat frega l’idealisme, i no és que això en si sigui dolent, però algú ens podria haver ajudat a saber com poder convertir l’idealisme en accions reals i quotidianes.
- Per l’altre, el pensament que una diplomatura és insuficient per formar professionals que s’han d’encarregar d’engegar les generacions de futurs joves i adults del país. Insuficient en continguts, i en pràctiques. Insuficients per poder-se afrontar amb un bon bagatge a la realitat de l’aula, l’escola, i la societat. I exageradament insuficients en reconeixement, perquè, encara avui dir “sóc mestra” és vist com haver-se quedat a baix de la piràmide professional. Una carrera fàcil, femenitzada, per aquells que els agraden els “nens”, que sovint es veu com a vocacional i poc professional.
Aprendre a fer de mestra, serà qüestió d’anar obrint-se pas, d’anar fent camí. I espero que aquest bloc m’ajudi a remenar idees, endreçar pensaments, reflexionar sobre el dia a dia, i intercanviar impressions amb els altres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
