Tot té un inici...

“Un dia tindràs el títol a les teves mans. Oficialment, seràs mestre. Potser aquell dia et caldrà esforçar-te perquè la paperassa oficial no et sedueixi. Escolta, quan arribi l’ocasió, la veueta que des d’algun racó et dirà, plena de seny i tendresa, que amb el títol a la mà l’únic que s’inicia és un camí ple d’incerteses. Però no tinguis por. O, més ben dit, no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
[Va de mestres, Jaume Cela]

El dia que vaig tenir el títol a les mans, el cor se m’omplia de joia. Era el fruit de tres anys de dedicació i esforç.
El dia que vaig començar a exercir de mestra... vaig sentir dins meu una barreja de sentiments contradictòria que fluctuava entre la il·lusió i la inseguretat. La nostra no és una professió amb manuals, s’han cansat de dir-nos. El mestre ha d’estar ben format, i això comença per una formació inicial (diplomatura universitària) i ha de continuar al dia, no només per reciclar-se sinó per ampliar coneixements, visions i experiències; però tota la formació del món no ens assegura res, moltes vegades haurem de guiar-nos pel sentit comú, perquè les situacions amb què ens puguem trobar són impredictibles. Tot això ho hem llegit, ens ho han explicat, ens ho han repetit.

Sé que s’aprèn a ser mestra fent-ne, i que per molt que ho vulgui, durant el camí (que no té fi) abraçaré tant èxits com decepcions. Crec que el més important és l’esperit crític i la curiositat, però tot plegat no sempre m’ajuda a sentir-me menys perduda. I crec que moltes altres mestres recent diplomades com jo poden sentir-se en una situació semblant. I, independentment del tarannà de cadascú, considero que tenen a veure amb dues qüestions que estan relacionades entre si:
- Per un cantó, la distància entre la realitat que et mostren a la universitat i la realitat real de l’escola. La didàctica a la universitat frega l’idealisme, i no és que això en si sigui dolent, però algú ens podria haver ajudat a saber com poder convertir l’idealisme en accions reals i quotidianes.
- Per l’altre, el pensament que una diplomatura és insuficient per formar professionals que s’han d’encarregar d’engegar les generacions de futurs joves i adults del país. Insuficient en continguts, i en pràctiques. Insuficients per poder-se afrontar amb un bon bagatge a la realitat de l’aula, l’escola, i la societat. I exageradament insuficients en reconeixement, perquè, encara avui dir “sóc mestra” és vist com haver-se quedat a baix de la piràmide professional. Una carrera fàcil, femenitzada, per aquells que els agraden els “nens”, que sovint es veu com a vocacional i poc professional.

Aprendre a fer de mestra, serà qüestió d’anar obrint-se pas, d’anar fent camí. I espero que aquest bloc m’ajudi a remenar idees, endreçar pensaments, reflexionar sobre el dia a dia, i intercanviar impressions amb els altres.