Sempre quedarà protestar (però per intentar canviar les coses)

Segons sembla el Departament ha fet recular -parcialment- la iniciativa de suprimir el batxillerat nocturn (avisant les direccions que no permetin que els alumnes es matriculin al primer curs d'aquests estudis el proper curs acadèmic). Han dit que el mantindran en alguns centres, però no se sap sota quines condicions. El cas és que potenciaran que s'estudiï on-line, amb la privatització que pot comportar.

Personalment, estic d'acord amb la possibilitat d'estudiar batxillerat virtualment, sempre i quan qui vulgui cursar-lo presencialment tingui la oportunitat de fer-ho de forma gratuïta i amb qualitat.

Sigui com sigui, com que l'actuació del Departament és molt ambígua, ja està bé que els sindicats d'estudiants (Estudiants en acció, SEPC...) i professors (USTEC...)es concentrin demà a Barcelona en contra d'aquesta possible supressió. Jo no hi seré, però els acompanyo amb el meu suport.

I la paròdia de la foto, el senyor conseller (i el seu equip), se l'està guanyant a pols...

Coses que em posen de mala llet

Hi ha coses que em posen de mala llet. Perquè són Injustes.

Avui, tafanejava la pàgina web de la USTEC de forma rutinària quan he llegit el següent titular: "El Departament fa desaparèixer el batxillerat nocturn". De moment encara és una notícia, així que caldrà estar atents per si es confirma. Si així es fa, realment suposarà un atac greu a la igualtat d'oportunitats. El batxillerat nocturn dóna bones oportunitats per preparar-se per l'accés a la universitat a alumnes repetidors, que necessiten compaginar la vida educativa amb la laboral, o per estudiants que van deixar els estudis després de l'ESO però que s'hi van voler reincorporar. És cert que no hi ha una afluència massiva al batxillerat nocturn, però l'oferta s'ajusta a la demanda. Sigui com sigui, que no prenguin les oportunitats, que la possibilitat hi sigui per qui la vulgui aprofitar.

Em toca la moral. Vaig repetir segon de batxillerat, i convençuda que no volia "regalar" ni un euro més a l'escola privada on havia estudiat sempre, vaig matricular-me a l'IES Emperador Carles, al barri de Sants. Allà vaig fer l'única assignatura que havia suspès i que havia de repetir, biologia, a l'horari de tarda (batxillerat nocturn). A mi em va anar bé. I m'agradaria que les noves fornades tinguessin aquesta oportunitat en cas de necessitar-la.

El Departament em toca la moral.

La mort contada a un nen del veïnat

"I tot plegat em va fer pensar en dues coses: el conte de Nana Vieja i en el poeta Vicent Andrés Estellés."


L'altre dia, mentre vigilava el pati de l'escola, en Fran se'm va acostar i em va preguntar "quan nos morim nos entierran?". (La pregunta sobtada em va trasbalsar, però és sabut que a l'escola, has d'estar preparada per a atendre qualsevol demanda.) Jo el vaig respondre: "Qui t'ho ha explicat, això?", sense pensar-m'ho gaire. I em va respondre que el seu pare. Aleshores li ho vaig confirmar "Sí, quan ens morim, ens enterren". Sense acabar d'escoltar la meva resposta (en va tenir prou amb l'expressió d'afirmació del meu rostre) es va tombar per replicar al seu company Arnau "ves como se entierran" i després dirigir-se a mi per mostrar al company la vericitat de la seva afirmació "es que el Arnau diu que...".

De seguida vaig comprendre que s'havia produit un petit xoc (digues-li conflicte o discussió) entre les dues explicacions diferents que els seus progenitors els havien donat sobre una mateixa cosa: la mort. I em vaig limitar a dir-los això mateix, que a cadascú els seus pares els havien explicat què passava a la seva manera.

Durant la resta del dia vaig donar voltes a "l'anècdota" preguntant-me si havia actuat com tocava. Vaig pensar que havia fet bé de no desviar el tema i tractar-lo amb prou naturalitat (limitada, donat el context), que havia fet bé de no desacreditar cap de les explicacions que donaven les famílies en funció de les meves conviccions. Vosaltres, què penseu?


I tot plegat em va fer pensar en dues coses: en el conte de Nana Vieja i en el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. D'aquest poeta, enganxo una de les seves poesies en què, com és costum en la seva obra, tracta "l'elementalitat de les coses de cada dia", com ho és la mort.

LA MORT, CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT
La Mort venia de vegades,

però mai no se'n volia anar,

car es trobava bé,

allò que es diu ben bé, ja saps,

com tu quan surts al corral i jugues

amb els pollets i amb els conills

i agafes una pedra verda

i la trenques amb una pedra blanca

i et poses a plorar de sobte

perquè sí, sense cap motiu,

i com ningú no et fa cas calles,

i després tornes a jugar amb açò o amb allò...

Mai no se'n va anar, la Mort,

i es va quedar per a sempre amb nosaltres,

la Mort, ja sap.

“Una de cal y una de arena”

El procés de Bolonya que pretén configurar l’Espai d’Ensenyament Superior Europeu té coses bones i coses dolentes. Però les dolentes superen amb escreix les bones, i a més a més, afecten -negativament- de forma especial els estudiants de classe treballadora. Per això, no vull Bolonya.

Durant el meu darrer any d’estudis a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB vaig tenir la sort que la meva carrera fos objecte del pla pilot de Bolonya. I dic sort, perquè vaig tenir l’oportunitat de veure des de dins els pros i contres, i patir-los.

Bolonya canvia el paradigma de l’ensenyament i centra l’aprenentatge en l’alumne, fet que m’agrada perquè em recorda molt a l’enfocament constructivista. També canvia la relació entre professor i alumne, la fa més propera, i per tant crec que d’aquesta manera el professor pot conèixer millor l’alumne, les seves motivacions, necessitats i dificultats... i si fa la seva feina com toca, l’ajudarà molt més en l’aprenentatge que no sota un enfocament tradicional de donar classe magistral, fer un examen i au! Ja t’apanyes! Però el fet que sigui més propera és que el professor ara també pot exercir un control més acurat sobre l’alumne, i això, si no tens ganes de “treballar” i fer feina, és un perill... perquè no n’hi haurà prou amb estudiar al darrer moment... cal començar a treballar des del primer dia. I això també té un altre inconvenient... l’assistència. El professor ens coneix més, passes menys desapercebut i per tant, fer campana ja no pot estar a l’ordre del dia de la universitat. A més, fer campana ja no es soluciona demanant apunts, perquè no n’heu fet, tota la informació està al campus virtual però la classe era per fer treball autònom i si no hi has anat l’hauràs de fer a casa però sense l’ajuda del professor. Això en el millor dels casos, però en la majoria, el professor passa llista al principi de la classe i el que passa amb les faltes d’assistència és que: algunes les has de recuperar al despatx amb tutories, si n’hi ha més d’un tant per cent ja no et pots presentar a l’examen final.
Una altra característica principal d’aquest nou pla és l’avaluació continua. I he de dir que estic molt d’acord amb aquesta nova manera d’avaluar però que tinc algunes crítiques importants. L’avaluació continua permet a l’alumne controlar el seu procés d’aprenentatge, d’anar treballant i paint a poc a poc i per tant crec que apren més significativament. Per a mi, és la victòria de l’aprenentatge aplicat a alguna cosa i la derrota del vòmit memorístic en un full en blanc el dia de l’examen. És més feina per a tothom, tant per als alumnes com per als professors (especialment per als professors, que han de canviar la concepció sota la qual han practicat fins ara i això també és una feinada... si vols fer-ho bé) però val la pena... perquè en fi... que no anem a la universitat a aprendre com més millor? Ara bé, l’avaluació continua que jo he viscut m’ha semblat especialment injusta. En moltes de les assignatures ens van posar Bolonya al plat tant si ho volíem com si no, ens van fer pencar de valent amb la promesa que no hi hauria examen... però al final del semestre.... pataplam, examen “al canto”! I és clar, no hi estàvem gens d’acord perquè l’únic que havíem aconseguit era treballar el doble.
Un altre aspecte negatiu de l’avaluació contínua és que requereix molta dedicació i, juntament amb l’assistència controlada i obligatòria, impedeix que els i les estudiants poguem compaginar la vida acadèmica i la laboral. Per a molts, treballar mentre som també estudiant a la facultat no és una elecció, sinó una necessitat econòmica. Per a alguns per pagar-se la matrícula, o el material, per altres per poder tenir una vida ecònomica parcialment independent de la dels pares. Sigui com sigui, a banda de les qüestions econòmiques, a qualsevol universitari li va bé anar coneixent el món laboral... perquè a vegades la universitat és una petita bombolla aïllada de la realitat.

Bolonya “feta bé” ens pot fer aprendre més i millor. Però no siguem ingenus. Aprendrem allò que a les empreses que són al darrere no els faci nosa. I això és un perill. Un perill, sense anar més lluny, per a les filologies i especialment per la catalana. I un perill perquè si ets de classe treballadora i hauràs de treballar per pagar-te els estudis, potser no podràs triar segons quina carrera. O si aconsegueixes triar-la... hauràs d’esforçar-te molt més que els teus companys i companyes.

Els darrers dies milers d’estudiants s’han manifestat arreu contra Bolonya en defensa d’una universitat pública. I encara que quedi lleig... quants d’aquests després de la mani havien d’anar a treballar? O simplement anaven a casa i tenien el plat a la taula? Però no ho critico... simplement els més afectats a vegades estan massa ocupats com per poder protestar.

Semblant a allò que passa quan hi ha vaga de mestres i treballes a la concertada.

Sobre la LEC (I)

Part del díptic de l'USTEC respecte a la Llei d'Educació de Catalunya i la vaga convocada pel proper 14 de febrer.

Submergir-s'hi...

Al segon curs de la carrera, vaig descobrir un món que fins aleshores no havia tingut l’oportunitat de conèixer: els àlbums il·lustrats.

Setmana a setmana, em vaig deixar anar seduint tant per les imatges (el·laborades de maneres diferents, amb estils diversos però sempre tan suggerents) tant com per les paraules -que acostaven als infants temàtiques que ballaven entre la fantasia i la realitat-dels contes que la professora portava a l’aula. Aquells contes em feien sentir, imaginar, reflexionar, emocionar-me, canviar de perspectiva, etc. I sobretot, em van ajudar a estimar, encara més, la literatura... i a començar a gaudir les arts plàstiques.

I un bon dia va arribar el moment en què vaig començar a buscar els contes fora de l’aula... a les biblioteques públiques on abans passava per alt la Secció Infantil... o a qualsevol llibreria, perquè hi anava de pas o expressament. Avui, m’agrada llegir nous contes, o rellegir els ja coneguts. Però dels que vaig descobrir a classe de Literatura Infantil a la universitat... n’hi ha quatre que m’han quedat especialment gravats:

- Voces en el parque (BROWNE, Anthony. Fondo de Cultura Económica)

- L’illa (GREDER, Armin.Lóguez)

- De què fa gust la lluna? (GREJNIEC, Michael. Kalandraka)

- La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap (ERLBRUCH, Wolf. Kalandraka)

I no és cap casualitat que del tercer i el quart hagi “pres” el meu pseudònim i títol pel bloc.

Tot té un inici...

“Un dia tindràs el títol a les teves mans. Oficialment, seràs mestre. Potser aquell dia et caldrà esforçar-te perquè la paperassa oficial no et sedueixi. Escolta, quan arribi l’ocasió, la veueta que des d’algun racó et dirà, plena de seny i tendresa, que amb el títol a la mà l’únic que s’inicia és un camí ple d’incerteses. Però no tinguis por. O, més ben dit, no deixis que la teva por impedeixi que els altres puguin confiar en tu.”
[Va de mestres, Jaume Cela]

El dia que vaig tenir el títol a les mans, el cor se m’omplia de joia. Era el fruit de tres anys de dedicació i esforç.
El dia que vaig començar a exercir de mestra... vaig sentir dins meu una barreja de sentiments contradictòria que fluctuava entre la il·lusió i la inseguretat. La nostra no és una professió amb manuals, s’han cansat de dir-nos. El mestre ha d’estar ben format, i això comença per una formació inicial (diplomatura universitària) i ha de continuar al dia, no només per reciclar-se sinó per ampliar coneixements, visions i experiències; però tota la formació del món no ens assegura res, moltes vegades haurem de guiar-nos pel sentit comú, perquè les situacions amb què ens puguem trobar són impredictibles. Tot això ho hem llegit, ens ho han explicat, ens ho han repetit.

Sé que s’aprèn a ser mestra fent-ne, i que per molt que ho vulgui, durant el camí (que no té fi) abraçaré tant èxits com decepcions. Crec que el més important és l’esperit crític i la curiositat, però tot plegat no sempre m’ajuda a sentir-me menys perduda. I crec que moltes altres mestres recent diplomades com jo poden sentir-se en una situació semblant. I, independentment del tarannà de cadascú, considero que tenen a veure amb dues qüestions que estan relacionades entre si:
- Per un cantó, la distància entre la realitat que et mostren a la universitat i la realitat real de l’escola. La didàctica a la universitat frega l’idealisme, i no és que això en si sigui dolent, però algú ens podria haver ajudat a saber com poder convertir l’idealisme en accions reals i quotidianes.
- Per l’altre, el pensament que una diplomatura és insuficient per formar professionals que s’han d’encarregar d’engegar les generacions de futurs joves i adults del país. Insuficient en continguts, i en pràctiques. Insuficients per poder-se afrontar amb un bon bagatge a la realitat de l’aula, l’escola, i la societat. I exageradament insuficients en reconeixement, perquè, encara avui dir “sóc mestra” és vist com haver-se quedat a baix de la piràmide professional. Una carrera fàcil, femenitzada, per aquells que els agraden els “nens”, que sovint es veu com a vocacional i poc professional.

Aprendre a fer de mestra, serà qüestió d’anar obrint-se pas, d’anar fent camí. I espero que aquest bloc m’ajudi a remenar idees, endreçar pensaments, reflexionar sobre el dia a dia, i intercanviar impressions amb els altres.