Croàcia I: la guerra dels Balcans

El passat mes d'agost em vaig deixar caure, amb una colla d'amics, a Croàcia. Quinze dies de sumar kilòmetres per carretera, trepitjar platges de còdols, banyar-se al mar Adriàtic, beure cervesa fresca a qualsevol terrassa, caminar per Parcs Naturals increïbles... Però també per fer una mica d'història, recent i no tant, i reflexionar. En un país on no fa gaire es va viure una guerra, malgrat que se n’hagin intentat esborrar les petjades, qui hi viatja, pot seguir-ne el rastre. Sota les infraestructures de nova construcció (autopistes, ponts, edificis...) vam descobrir una ferida encara oberta.

Croàcia va ser el segon membre de l'exrepública ioguslava en declarar la seva independència - el primer fou Eslovènia, que se'n sortí sense conflictes-, fet que, entre d'altres, va fer explotar la tensió ja existent amb Sèrbia , que el final de la Segona Guerra Mundial i el govern de Tito que l’havia succeït havien adormit durant un temps.

Però l’any 1991, feia dies que Tito era mort, i les sospites sobre la impossibilitat de sostenir una Ioguslàvia federal s'havien fet realitat: va començar la guerra serbocroata, a la qual van seguir la guerra de Bòsnia i, més tard, la de Kosovo...
En total foren gairebé deu anys de conflictes armats coneguts com la guerra dels Balcans, i que van acabar per configurar una mapa completament nou. Jo era petita, aleshores, però el 1998, quan va començar la guerra de Kosovo, ja n'havia fet els 15 i no restava aliena a les notícies que sentia. No tenia idea de quines eren les causes del conflicte, però desitjava que la guerra acabés, i no entenia per res del món com hi podia haver partidaris de fer neteges ètniques. La meva ment era simple i l'únic que pensava era que acabés la guerra i tothom pugués anar amb tothom sense que importessin les diferències culturals. Pensant en tot això, vaig escriure un text a l’escola, que devia despertar les sensibilitats del jurat, perquè va guanyar l’edició dels Jocs Florals d’aquell curs escolar.
Aquest estiu em vaig adonar que havia plogut molt des d'aleshores, i que no podia embrancar-me en un viatge a la península balcànica sense dades. Necessitava un llibre. Vaig buscar a llibreries de tot Barcelona un llibre d'un tal Kaplan, recomanat per la Lonely Planet, que el 1991 profetitzava sobre què passaria als Balcans, però no el vaig trobar. Així que em vaig acostar a la llibreria Altaïr, on vaig trobar "La desintegración de Yugoslavia". Era un llibre perfecte: contextualització històrica, primera i segona guerra mundial, Ioguslàvia sota el Règim de Tito, un capítol per a cada guerra, els acords de Dayton, i una explicació del panorama posterior.

Sempre havia pensat que els serbis eren els dolents, i poc a poc vaig anar descobrint que cada país tenia part de culpa en aquella guerra. Croàcia havia volgut també un tros del pastís a la guerra de Bòsnia, després d’haver viscut la seva es veu que no en tenien prou. Els bosniacs són els que havien sortit més perjudicats, havien rebut per totes bandes... i és que, a qui interessa el col·lectiu musulmà a Europa? Com sempre, els americans “ficats en el fregao”, i fent de mediadors segons els seus interessos, amb uns acords de Dayton que van posar fi a la guerra, però no als odis que encara són enterrats i no tant als cors de la gent. Ja se sap, qualsevol dia... Allà, ningú no se’n salva. Aquesta és la idea que tinc ara: tant culpables com víctimes.

Durant el viatge, vam visitar Kotor, un poble preciós situat a la badia que porta el mateix nom i que es troba envoltat de muntanyes, a l’estat de Montenegro. Montenegro es va independitzar de Sèrbia a través d’un referèndum fa tres anys, que va provocar esperances per a la resta de pobles europeus en situacions similars. Però Montenegro és diferent... no tenien por... amb la cobertura americana, de qui són amiguets... haurien de patir per què els serbis s’enfadessin per la seva decisió i se’ls tiressin damunt? Està clar que no!