Pous buits i Pous plens

Amb Tòquio Blues vaig fer la primera mossegada a l'obra literària d'en Haruki Murakami. De seguida em va captivar la senzillesa de la seva escriptura, la verosimilitat la força dels seus protagonistes i com eren de verosímils els seus personatges, però sobretot les reflexions entorn de preocupacions tan humanes com la solitud, l'amor, la mort o la felicitat. Així que vaig demanar la ració sencera i, a poc a poc, vaig anar tots els seus títols traduïts al català fins esgotar-los.

Aleshores vaig buscar per tot arreu si existia l'edició catalana de la novel·la "Crónica del pájaro que da cuerda al mundo" i com que no la vaig trobar, vaig passar-me al castellà. Això va ser fa uns quants mesos i l'he arrossegada fins avui mateix. Durant aquest temps m'he submergit de la ma d'en Okada, el protagonista, en un pou en què es barreja la realitat i la fantasia... per reflexionar al seu costat sobre les vicissituds de la condició humana, sobre el sentit de la vida i de la felicitat i sobre la importància de lluitar per allò que vols. En certa manera, m'ha despertat admiració la seva capacitat de lluitar contra les adversitats, de superar diferents dificultats i sobreviure als personatges estranys amb què es va trobant... sempre fidel al seu objectiu: recuperar l'amor i la companyia de la seva dona Kumiko.

Gràcies a altres personatges he pogut viure experiències magníficament irreals però que es barrejaven amb trossets de realitat perquè els pensaments de dones com May Kasahara o Creta Kanoo podien no ser tan diferents als meus, tot i la seva condició misteriosa.

Ara bé, durant les nou-centes pàgines que alimenten aquesta crònica, m'ha acompanyat la dèria de trobar les explicacions als fets que s'hi anaven succeint i crec que això ha estat negatiu perquè d'alguna manera m'ha fet concentrar-me menys en les reflexions que s'hi desprenien. M'aferrava a les connexions, a les repeticions que no eren casuals, a les barreges entre els dos móns que en Murakami teixeix al llarg de la novel·la. No és que no les hagi gaudit, però l'obsessió per comprendre la trama m'empenyia endavant massa de pressa ... i fins al final no he entès que la trama és una autèntica espiral que deixa portes obertes i que manté al lector en un moviment constant, com les onades del mar.

I ara que l'he acabat, torno a sentir-me afamada. Tinc fam de Murakami.

Per pair, jo també baixaria al pou. Però bé, sóc més de mirar-me'ls des de dalt.

Foto: La foscor i la llum del Pou - Claustre de la Catedral de Palma de Mallorca

Un bocinet: "Cuando bajo a la negrura del pozo por la escalera de hierro fijada en la pared, busco a tientas el bate de béisbol que siempre dejo apoyado en ella. Es el bate que, casi inconscientemente, le arrebaté al hombre con el estuche de guitarra. Asir ese bate viejo lleno de ralladuras en las oscuridad del fondo del pozo me tranquiliza de una manera estraña. [...] El fondo del pozo se parece mucho al fondo de los grandes abismos marinos. Allí todo permanece inmutable, conserva su forma original, como comprimido por la presión del agua. No es que nada cambie, depende del día. [Capítol 9, Tercera Part]